Avui la cosa va de menjar. Aprofitant que he dinat una hamburguesa a can Ted Montana, he pensat que us agradaria conèixer com porto el tema.
Encara que no us ho cregueu, durant els 15 dies llargs que porto aquí, només me n'he menjades 4. I cap a un restaurant de menjar ràpid. Bé, si és que el deli de Nova York no compta com a menjar ràpid. De fet, aquesta ha estat la pitjor, no per l'hamburguesa en si, que era prou bona, sinó per les "fries" que l'acompanyaven. Les altres 3 tenien un nivell més que acceptable, tant per la carn, com per l'acompanyament.
La primera que em vaig menjar era una "all american hamburger" i portava de tot. Dues han estat "cheese hamburgers" (com diu el "leader", és igual el formatge que triïs, canvia el color, però tots tenen el mateix gust). L'última, la millor amb diferència, una "blue creek". El "blue" ve pel formatge, blau. No és que fos fet de llet de barrufeta, és que era de la família dels formatges blaus. A diferència dels altres formatges, aquest sí que tenia un gust que el distingia. L'acompanyaven les corresponents i inevitables patates fregides, però estaven al nivell de l'hamburguesa: boníssimes! Comentant el tema amb els meus companys i amb el meu convenciment errat de que normalment les fregeixen amb mantega i aquestes eren fetes amb oli, m'he assabentat que no, que sempre les fregeixen amb oli. En qualsevol cas, estic convençut que l'oli d'aquesta gent és d'una altra mena i que els altres les fregeixen amb SAE 20 com a mínim. Crec que els meus companys les troben totes bones perquè no tenen el paladar educat (ni el turc, que també ve de terra d'oli d'oliva però que vol la nacionalitat americana).
Ah! Gairebé se m'oblida: l'hamburguesa d'avui no era de "beef" com les altres, era de "bison"! Mmmmm...
Apa, sigueu bonets.
dimarts, 28 d’octubre del 2008
dilluns, 27 d’octubre del 2008
"Nuuiorc, Nuuiork"
Podria començar disculpant-me per no haver escrit res des de fa tants dies, però em sembla que no tinc cap obligació de fer-ho, oi? Senzillament, escric quan hi ha alguna cosa que em sembla interessant i quan puc.
Avui, afortunadament (o no, que potser podria estar fent alguna cosa més divertida al "downtown" de Raleigh), tinc temps (massa cansat per a fer una altra cosa) i material per a omplir el New York Times de diumenge vinent.
I precisament d'això toca parlar: de diumenge vinent. Ai, no! Volia dir de New York! Hi he passat el cap de setmana i segur que voleu saber què hi he fet i què n'opino. Si no ho voleu saber i no sou massoquistes, busqueu-vos un altre blog i no us queixeu.
Abans d'entrar en matèria, permeteu-me que us expliqui que per poc no visito la ciutat en condició de "handicapped". I tot per culpa de la meva participació al tradicional "soccer match" de "leaders vs. residents" de dijous passat. Feia tant de fred (ben al contrari que la setmana anterior, que estàvem al voltant dels 30ºC i amb força humitat) que em vaig contracturar un dels quàdriceps de la cama esquerra. Justament el que serveix per aixecar la cama quan estàs assegut, de manera que me l'havia d'anar aixecant amb la mà (la cama, s'entén). Caminant semblava el Dr. House sense bastó i sense la seva veu d'home (em refereixo a la veu d'en Hugh Laurie, no a la del doblatge espanyol). Per sort, dissabte estava força millor i la caminada per Manhattan em va descontracturar gairebé del tot. Per cert, des d'aquí vull fer pública la meva retirada definitiva com a jugador de "soccer". La veritat és que sé que no hi havia d'haver jugat ni la primera vegada, però ho vaig provar i semblava que el meu sistema muscular no patia massa. Al segon cop, tot i que havia decidit no tornar-hi, m'hi va convèncer el fet que els meus companys d'equip m'hi animessin. Us semblarà una bajanada, però és el primer cop a la meva vida que algú que m'ha vist jugar a futbol m'insisteix per a jugar amb ell! No podia dir que no. Ep! Això no vol dir que jugui bé! De fet, un anglès que va jugar amb mi el primer dia, quan es va acomiadar perquè tornava cap a casa, em va dir, amb tota la ironia del món, que li havia agradat molt veure com jugaven els espanyols. Curiosament, era un anglès de Durham (Anglaterra) treballant uns dies a Durham (North Carolina, USA), que és d'on més a prop estic ara tot i que diguem que és Raleigh.
Dit això, ja podem tornant al tema central d'aquest "post": New York.
Doncs sí, es tractava de passar-hi un cap de setmana, sortint dissabte al matí i tornant diumenge al vespre. "Dissabte al matí" es va materialitzar en un vol a les 7:35, de manera que em vaig haver d'aixecar abans de les 5 per a sortir a quarts de 6 (sí, per d'hora que m'aixequi necessito esmorzar i dutxar-me, no ho puc evitar) quan pràcticament encara no havien posat ni les "highways". El meu company australià es va oferir a conduir fins a l'aeroport, però vaig haver de fer de copilot actiu per a vigilar que, com a bon conductor "left-hand side", no anés pel lloc equivocat.
Aquí em toca obrir un altre parèntesi (s'està fent pesadot aquest "post") per a explicar-vos quatre coses del meu company australià. En realitat, no és australia, però viu i treballa a Camberra. És de Singapur i té pinta de xinès. De fet, té accent de xinès barrejat amb accent australià i pràcticament no ens entenem tot i que, en general, els ianquis em solen entendre. Per sort, no parla massa (us asseguro que molt menys que jo). Quan li vaig dir que no calia que quan fóssim a Nova York féssim totes les coses junts, em va dir que era "easy" i "open". Si no fos que sé que està casat (amb un dona) i té dues criatures, no hagués compartit habitació amb ell. Per si de cas, em vaig assegurar de buscar-ne una amb dos llits. Al final, aquesta actitud tan flexible no volia dir altra cosa que ja li anava bé que el portessin amunt i avall. I així va ser: un dia i mig arrossegant-lo per Nova York com si fos un nen (amb "tinc gana" i "estic cansat" inclosos, però sense anar de la maneta). Crec que si no li arribo a ensenyar el mapa en algun moment, ni tan sols sabria quina pinta té Manhattan. Malgrat tot, vaig fer gairebé tot el que m'havia plantejat. Tanco parèntesi.
El vol, sense novetats. L'hotel, prou cèntric (a 5 minuts de Times Square a pas de singaporès) i prou net. Total, que a les 10 del matí ja estavem caminant pel "midtown". La primera impressió? No vull caure en el tòpic, però me l'imaginava més gran. La veritat és que, des del carrer, no tenia la sensació de que els gratacels fossin tan alts.
No m'imaginava que en una sola foto podria copsar els elements essencials del nostre imaginari novaiorquès:
Per cert, el tema de les eleccions és per a totarreu.
Després de la primera passejadeta, vaig (vem) anar gairebé directament al Top of the rock, al terrat del Rockefeller Center. Vista fantàstica i una magnífica oportunitat per la meva nova afició a l'autoretrat.
Vaig sortir del Rockefeller Center per l'escala mecànica més estreta que he vist mai. Segur que de tant en tant algun local s'hi queda bloquejat.
El següent destí va ser el MOMA, on vaig entrar sense pagar. No és que em colés, és que amb a una "xapa" d'IBM poden entrar-hi fins a 3 persones i només fent la cua al mostrador d'informació, que era infinitament més curta que la de les entrades per a la gent "normal" (coses del "corporate membership"). El MOMA també me l'imaginava més gran. La part de disseny i arquitectura, que és la que més m'interessava, no és massa gran, però té força peces de Jean Prouvé incloent-hi un dels trossos de paret de metall amb finestra inclosa que va dissenyar com a unitat de construcció per a les seves cases prefabricades. Interessants també els quadres de Mondrian que et permeten veure la seva evolució del naturalisme a les quadrícules amb colors primaris.
Aquí teniu una de les façanes del MOMA.
Després del MOMA i de dinar en un pseudo-italià regular, vaig iniciar la gran caminada cap al Manhattan Bridge, tot i passant pel Noho (sí, Noho, el Soho és un altre), Little Italy i China Town (em deixo algun barri?) sota la magnífica pluja de Nova York. Portava paraigües, però no el vaig obrir. Mai n'havia vist tants de trencats llençats pel mig del carrer (em sembla que són bastant bruts i incívics els locals).
Al Noho vaig fer una parada tècnica, perquè la pluja era excessiva, a un cafetó amb encant portat per gent molt "cool" on vaig poder prendre un "double expresso" més que acceptable. Hi havia poques taules (la meitat ocupades per Macs portàtil de la clientela "cool") però vaig acabar seient mentre la pluja es reduïa a un nivell acceptable.
Quan em vaig endinssar a China Town em vaig convertir en l'únic humà amb trets no orientals de tota la zona. A Canal Street hi ha de tot (molts turistes comprant productes "fake"), però a la resta, tots orientals. En un carreró al peu del pont hi havia una mena de mercat clandestí. Quan vaig veure que venien carn que treien d'una caixa de cartró (imagineu-ne la procedència, l'estat, les garanties sanitàries i el destí. Com per anar a un restaurant xinès) vaig girar cua ràpidament.
Després de la caminada, aquesta és la foto que vaig poder fer al pont. Hi veieu també un rètol groc que per a mi és indesxifrable. La meva hipòtesi preferida és "agafa la teva dona pel braç o te l'atropellarà un taxi".
Amb l'emocionant visita al pont i als seus voltant, la corresponent tornada i un sopar regular a un "deli" (se suposa que de "delicatessen", però vaja... sense comentaris) vaig tornar cap a l'hotel. Em va quedar pendent anar a un concert de Jazz al Smalls Club que havia planificat, però la veritat és que estava reventat.
Diumenge, després d'anar xarrupant un Dunkin Donuts regular coffee pel carrer i d'esmorzar un pretzel dels que vènen a les cantonades, vaig anar a fer un tomb per B&H, la botiga de fotografia i més que porten un grapat de jueus ortodoxos, tots amb la corresponent quipà. Em va sobtar que n'hi hagués tants de grassos. Creia que la dieta kosher era més saludable. A la botiga ho tenen tot, tot, tot, però vaig vèncer la temptació i no vaig comprar-m'hi res. Visita de turista.
Després tocava Central Park. Igual que la resta, me l'imaginava més gran. Està bé si vius allà, però em quedo amb la Ciutadella. Per si us semblo provincià, també prefereixo el Retiro. I és que no n'hi ha per tant, que Manhattan és una mena d'eixample irregular (no saben fer quadrats), ple de botigues de xinesos com al carrer Trafalgar, de botigues cutres d'electrònica com a Via Laietana, de gratacels d'oficines com al carrer Tarragona, i tot guarnit amb la pudor del Mc Donald's del Portal de l'Àngel. I la cinquena avinguda? Ni punt de comparació amb el Passeig de Gràcia. Ah! Que us torno a semblar provincià? Doncs ni punt de comparació amb la Bahnhofstrasse de Zurich.
Per acabar la visita, vaig passar per l'American Museum of Natural History (5 entrades de franc per la "corporate membership"). Fantàstica l'exposició dels dinosauris. Pensar que això és real impressiona:
La resta del museu... seré considerat i no faré comparacions. És molt gran, però és com molt decadent, amb els seus diorames amb quatre animalons dissecats amb pinta d'estar arnats. Què voleu que us digui.
I amb això s'acabà la visita. Després, taxi cap a l'aeroport de La Guardia, alarma al control de seguretat (em vaig oblidar una ampolla d'aigua dins de la motxilla i el paio de l'escàner va dir "bottle of water" amb to de "bomba de plutoni". Sense represàlies, però) i llarga espera pel vol, que anava "delayed" dues hores llargues. Arribada a l'apartament sense problemes, nit curta i molta son.
Apa, sigueu bonets.
Avui, afortunadament (o no, que potser podria estar fent alguna cosa més divertida al "downtown" de Raleigh), tinc temps (massa cansat per a fer una altra cosa) i material per a omplir el New York Times de diumenge vinent.
I precisament d'això toca parlar: de diumenge vinent. Ai, no! Volia dir de New York! Hi he passat el cap de setmana i segur que voleu saber què hi he fet i què n'opino. Si no ho voleu saber i no sou massoquistes, busqueu-vos un altre blog i no us queixeu.
Abans d'entrar en matèria, permeteu-me que us expliqui que per poc no visito la ciutat en condició de "handicapped". I tot per culpa de la meva participació al tradicional "soccer match" de "leaders vs. residents" de dijous passat. Feia tant de fred (ben al contrari que la setmana anterior, que estàvem al voltant dels 30ºC i amb força humitat) que em vaig contracturar un dels quàdriceps de la cama esquerra. Justament el que serveix per aixecar la cama quan estàs assegut, de manera que me l'havia d'anar aixecant amb la mà (la cama, s'entén). Caminant semblava el Dr. House sense bastó i sense la seva veu d'home (em refereixo a la veu d'en Hugh Laurie, no a la del doblatge espanyol). Per sort, dissabte estava força millor i la caminada per Manhattan em va descontracturar gairebé del tot. Per cert, des d'aquí vull fer pública la meva retirada definitiva com a jugador de "soccer". La veritat és que sé que no hi havia d'haver jugat ni la primera vegada, però ho vaig provar i semblava que el meu sistema muscular no patia massa. Al segon cop, tot i que havia decidit no tornar-hi, m'hi va convèncer el fet que els meus companys d'equip m'hi animessin. Us semblarà una bajanada, però és el primer cop a la meva vida que algú que m'ha vist jugar a futbol m'insisteix per a jugar amb ell! No podia dir que no. Ep! Això no vol dir que jugui bé! De fet, un anglès que va jugar amb mi el primer dia, quan es va acomiadar perquè tornava cap a casa, em va dir, amb tota la ironia del món, que li havia agradat molt veure com jugaven els espanyols. Curiosament, era un anglès de Durham (Anglaterra) treballant uns dies a Durham (North Carolina, USA), que és d'on més a prop estic ara tot i que diguem que és Raleigh.
Dit això, ja podem tornant al tema central d'aquest "post": New York.
Doncs sí, es tractava de passar-hi un cap de setmana, sortint dissabte al matí i tornant diumenge al vespre. "Dissabte al matí" es va materialitzar en un vol a les 7:35, de manera que em vaig haver d'aixecar abans de les 5 per a sortir a quarts de 6 (sí, per d'hora que m'aixequi necessito esmorzar i dutxar-me, no ho puc evitar) quan pràcticament encara no havien posat ni les "highways". El meu company australià es va oferir a conduir fins a l'aeroport, però vaig haver de fer de copilot actiu per a vigilar que, com a bon conductor "left-hand side", no anés pel lloc equivocat.
Aquí em toca obrir un altre parèntesi (s'està fent pesadot aquest "post") per a explicar-vos quatre coses del meu company australià. En realitat, no és australia, però viu i treballa a Camberra. És de Singapur i té pinta de xinès. De fet, té accent de xinès barrejat amb accent australià i pràcticament no ens entenem tot i que, en general, els ianquis em solen entendre. Per sort, no parla massa (us asseguro que molt menys que jo). Quan li vaig dir que no calia que quan fóssim a Nova York féssim totes les coses junts, em va dir que era "easy" i "open". Si no fos que sé que està casat (amb un dona) i té dues criatures, no hagués compartit habitació amb ell. Per si de cas, em vaig assegurar de buscar-ne una amb dos llits. Al final, aquesta actitud tan flexible no volia dir altra cosa que ja li anava bé que el portessin amunt i avall. I així va ser: un dia i mig arrossegant-lo per Nova York com si fos un nen (amb "tinc gana" i "estic cansat" inclosos, però sense anar de la maneta). Crec que si no li arribo a ensenyar el mapa en algun moment, ni tan sols sabria quina pinta té Manhattan. Malgrat tot, vaig fer gairebé tot el que m'havia plantejat. Tanco parèntesi.
El vol, sense novetats. L'hotel, prou cèntric (a 5 minuts de Times Square a pas de singaporès) i prou net. Total, que a les 10 del matí ja estavem caminant pel "midtown". La primera impressió? No vull caure en el tòpic, però me l'imaginava més gran. La veritat és que, des del carrer, no tenia la sensació de que els gratacels fossin tan alts.
No m'imaginava que en una sola foto podria copsar els elements essencials del nostre imaginari novaiorquès:
Per cert, el tema de les eleccions és per a totarreu.
Després de la primera passejadeta, vaig (vem) anar gairebé directament al Top of the rock, al terrat del Rockefeller Center. Vista fantàstica i una magnífica oportunitat per la meva nova afició a l'autoretrat.
Vaig sortir del Rockefeller Center per l'escala mecànica més estreta que he vist mai. Segur que de tant en tant algun local s'hi queda bloquejat.
El següent destí va ser el MOMA, on vaig entrar sense pagar. No és que em colés, és que amb a una "xapa" d'IBM poden entrar-hi fins a 3 persones i només fent la cua al mostrador d'informació, que era infinitament més curta que la de les entrades per a la gent "normal" (coses del "corporate membership"). El MOMA també me l'imaginava més gran. La part de disseny i arquitectura, que és la que més m'interessava, no és massa gran, però té força peces de Jean Prouvé incloent-hi un dels trossos de paret de metall amb finestra inclosa que va dissenyar com a unitat de construcció per a les seves cases prefabricades. Interessants també els quadres de Mondrian que et permeten veure la seva evolució del naturalisme a les quadrícules amb colors primaris.
Aquí teniu una de les façanes del MOMA.
Després del MOMA i de dinar en un pseudo-italià regular, vaig iniciar la gran caminada cap al Manhattan Bridge, tot i passant pel Noho (sí, Noho, el Soho és un altre), Little Italy i China Town (em deixo algun barri?) sota la magnífica pluja de Nova York. Portava paraigües, però no el vaig obrir. Mai n'havia vist tants de trencats llençats pel mig del carrer (em sembla que són bastant bruts i incívics els locals).Al Noho vaig fer una parada tècnica, perquè la pluja era excessiva, a un cafetó amb encant portat per gent molt "cool" on vaig poder prendre un "double expresso" més que acceptable. Hi havia poques taules (la meitat ocupades per Macs portàtil de la clientela "cool") però vaig acabar seient mentre la pluja es reduïa a un nivell acceptable.
Quan em vaig endinssar a China Town em vaig convertir en l'únic humà amb trets no orientals de tota la zona. A Canal Street hi ha de tot (molts turistes comprant productes "fake"), però a la resta, tots orientals. En un carreró al peu del pont hi havia una mena de mercat clandestí. Quan vaig veure que venien carn que treien d'una caixa de cartró (imagineu-ne la procedència, l'estat, les garanties sanitàries i el destí. Com per anar a un restaurant xinès) vaig girar cua ràpidament.
Després de la caminada, aquesta és la foto que vaig poder fer al pont. Hi veieu també un rètol groc que per a mi és indesxifrable. La meva hipòtesi preferida és "agafa la teva dona pel braç o te l'atropellarà un taxi".
Amb l'emocionant visita al pont i als seus voltant, la corresponent tornada i un sopar regular a un "deli" (se suposa que de "delicatessen", però vaja... sense comentaris) vaig tornar cap a l'hotel. Em va quedar pendent anar a un concert de Jazz al Smalls Club que havia planificat, però la veritat és que estava reventat.
Diumenge, després d'anar xarrupant un Dunkin Donuts regular coffee pel carrer i d'esmorzar un pretzel dels que vènen a les cantonades, vaig anar a fer un tomb per B&H, la botiga de fotografia i més que porten un grapat de jueus ortodoxos, tots amb la corresponent quipà. Em va sobtar que n'hi hagués tants de grassos. Creia que la dieta kosher era més saludable. A la botiga ho tenen tot, tot, tot, però vaig vèncer la temptació i no vaig comprar-m'hi res. Visita de turista.
Després tocava Central Park. Igual que la resta, me l'imaginava més gran. Està bé si vius allà, però em quedo amb la Ciutadella. Per si us semblo provincià, també prefereixo el Retiro. I és que no n'hi ha per tant, que Manhattan és una mena d'eixample irregular (no saben fer quadrats), ple de botigues de xinesos com al carrer Trafalgar, de botigues cutres d'electrònica com a Via Laietana, de gratacels d'oficines com al carrer Tarragona, i tot guarnit amb la pudor del Mc Donald's del Portal de l'Àngel. I la cinquena avinguda? Ni punt de comparació amb el Passeig de Gràcia. Ah! Que us torno a semblar provincià? Doncs ni punt de comparació amb la Bahnhofstrasse de Zurich.
Per acabar la visita, vaig passar per l'American Museum of Natural History (5 entrades de franc per la "corporate membership"). Fantàstica l'exposició dels dinosauris. Pensar que això és real impressiona:
La resta del museu... seré considerat i no faré comparacions. És molt gran, però és com molt decadent, amb els seus diorames amb quatre animalons dissecats amb pinta d'estar arnats. Què voleu que us digui.I amb això s'acabà la visita. Després, taxi cap a l'aeroport de La Guardia, alarma al control de seguretat (em vaig oblidar una ampolla d'aigua dins de la motxilla i el paio de l'escàner va dir "bottle of water" amb to de "bomba de plutoni". Sense represàlies, però) i llarga espera pel vol, que anava "delayed" dues hores llargues. Arribada a l'apartament sense problemes, nit curta i molta son.
Apa, sigueu bonets.
dimarts, 21 d’octubre del 2008
Flying Saucer
Abans d'entrar al tema al que fa referència el títol, deixeu-me que us parli del temps. Efectivament, durant la matinada de dilluns va glaçar i quan vaig anar a agafar el cotxe (fem "car sharing" i em tocava portar-lo) vaig estar una bona estona fins que l'aire calent de la calefacció em va permetre desfer la capeta de gel que hi havia al parabrises. No vull pensar com poden ser aquestes glaçades durant l'hivern. Durant tot el dia va fer fresqueta, però avui les temperatures han tornat a la normalitat i ara, quan tornava del Flying Saucer, s'estava d'allò més bé al carrer.
Dit això, ja us puc parlar del Flying Saucer (també conegut com a UFO o, a casa nostra, OVNI). Es tracta d'una cerveseria (http://www.beerknurd.com) on tenen infinitat (bé, no tantes) de cerveses, tan en ampolla com de barril. Una de les gràcies, per a dir-ho d'alguna manera és que organitzen una mena de "trivial" cada dimarts. L'altra, que si et fots 200 cerveses diferents et fan una plat commemoratiu que pengen a la paret. Ja us podeu imaginar que les parets són plenes de plats i això que van obrir l'any 2000 i només compten les primeres 3 cerveses que et fots cada dia. El nostre benvolgut líder ja en porta 35 i se'l meu molt il·lusionat en aconseguir l'objectiu.
Com a curiositat, el cotxe l'hem hagut de deixar a un aparcament de pagament. Això no és extrany, però la cosa extranya és el mètode de pagament:
La foto no és veu massa bé (limitacions del meu mòbil), però hi ha una ranura númerada (que correspon al número de plaça on has deixat el cotxe) on has de ficar-hi 3 dollars ben plegadets. Si no ho fas, se t'enduen el cotxe i has de pagar un mínim de 50 dollars. El meu líder va patir l'experiència amb el seu Ford Mustang (sí, un Mustang autèntic i realment impressionant!) i va haver de deixar anar 100 dollars.
Per cert, que he pogut desenganxar 2 etiquetes de les cerveses (jo només me n'he begut una. Hi ha premi per al primer que encerti quina) per al meu company que en fa col·lecció (els que coneixeu a l'Oriol, digueu-li que llegeixi això i que vagi fent boca). Aquí en teniu la prova documental:
Apa, sigueu bonets.
Dit això, ja us puc parlar del Flying Saucer (també conegut com a UFO o, a casa nostra, OVNI). Es tracta d'una cerveseria (http://www.beerknurd.com) on tenen infinitat (bé, no tantes) de cerveses, tan en ampolla com de barril. Una de les gràcies, per a dir-ho d'alguna manera és que organitzen una mena de "trivial" cada dimarts. L'altra, que si et fots 200 cerveses diferents et fan una plat commemoratiu que pengen a la paret. Ja us podeu imaginar que les parets són plenes de plats i això que van obrir l'any 2000 i només compten les primeres 3 cerveses que et fots cada dia. El nostre benvolgut líder ja en porta 35 i se'l meu molt il·lusionat en aconseguir l'objectiu.
Com a curiositat, el cotxe l'hem hagut de deixar a un aparcament de pagament. Això no és extrany, però la cosa extranya és el mètode de pagament:
La foto no és veu massa bé (limitacions del meu mòbil), però hi ha una ranura númerada (que correspon al número de plaça on has deixat el cotxe) on has de ficar-hi 3 dollars ben plegadets. Si no ho fas, se t'enduen el cotxe i has de pagar un mínim de 50 dollars. El meu líder va patir l'experiència amb el seu Ford Mustang (sí, un Mustang autèntic i realment impressionant!) i va haver de deixar anar 100 dollars.Per cert, que he pogut desenganxar 2 etiquetes de les cerveses (jo només me n'he begut una. Hi ha premi per al primer que encerti quina) per al meu company que en fa col·lecció (els que coneixeu a l'Oriol, digueu-li que llegeixi això i que vagi fent boca). Aquí en teniu la prova documental:
Apa, sigueu bonets.
diumenge, 19 d’octubre del 2008
North Carolina State Fair
Mmmm... que interessant és endinsar-se a l'Amèrica profunda! Avui tocava, com vaig dir, visita a la Nort Carolina State Fair. No és que sigui res gaire emocionant. Ve a ser com una fira de festa major de poble però en gran. Deixant de banda les atraccions per a grans i petits, les barraques de tir, les paradetes d'artesania i alguna altra cosa, crec que la gràcia consisteix en menjar. Tot és ple de parades de "hot dogs" (normals o "footlong"), cuixes de gall d'indi per a menjar com si fossis dels Flintstones, cacauets torrats, panotxes de blat de moro rostides, talls de pizza... Nosaltres ens hem dividit entre les cuixes (2) i els "hot dogs"(3, jo inclòs). Alguns hem afegit una panotxa al menú, com podeu veure en aquest autoretrat:
M'ha cridat l'atenció que en el país de les coses políticament correctes encara hi hagi coses com aquesta:
Sense comentaris.
El paio de les carreres de porcs tampoc era gaire políticament correcte: ha dit que es podia ensenyar a un porc a córrer en una setmana, però que amb la dona ja portava 39 anys (!).
Mireu-lo davant de la seva caravana "a la" F1:
I per acabar, el més esperat... els porcs corrent! La veritat és que m'ha decebut una mica perquè els porcs eren petitons:
De fet hi havia diverses curses: la de porquets, la de cabretes, la d'anecs, una altra de porquets...
Aquí teniu les cabres amb missatge subliminal inclòs:
Abans d'acomiadar-me, us he d'explicar que mentre estava escrivint, com que tinc un plugin al Firefox amb el temps que fa a Raleigh, m'ha sortit una alerta dient que aquesta nit glaçarà! Curiós perquè ara estem a 11º C i aquest matí m'he rostit la cara. Res, que deixaré posada la calefacció en auto no sigui que em quedi congelat.
Apa, sigueu bonets.
M'ha cridat l'atenció que en el país de les coses políticament correctes encara hi hagi coses com aquesta:
Sense comentaris.El paio de les carreres de porcs tampoc era gaire políticament correcte: ha dit que es podia ensenyar a un porc a córrer en una setmana, però que amb la dona ja portava 39 anys (!).
Mireu-lo davant de la seva caravana "a la" F1:
I per acabar, el més esperat... els porcs corrent! La veritat és que m'ha decebut una mica perquè els porcs eren petitons:
De fet hi havia diverses curses: la de porquets, la de cabretes, la d'anecs, una altra de porquets...Aquí teniu les cabres amb missatge subliminal inclòs:
Abans d'acomiadar-me, us he d'explicar que mentre estava escrivint, com que tinc un plugin al Firefox amb el temps que fa a Raleigh, m'ha sortit una alerta dient que aquesta nit glaçarà! Curiós perquè ara estem a 11º C i aquest matí m'he rostit la cara. Res, que deixaré posada la calefacció en auto no sigui que em quedi congelat.
Apa, sigueu bonets.
dissabte, 18 d’octubre del 2008
No news, good news
Després d'uns quants dies aquí, les novetats cada cop són menys, però avui ha estat el meu primer dissabte i amb 2 dels meus companys (el turc i l'australià) hem fet allò que fan els americans en dissabte: anar al "mall". Que com és? Doncs igual que els que tenim a casa nostra. Els centres comercials són un invent dels USA i els hem imitat tal qual.
Hem dinat a la Cheesecake Factory (http://www.cheesecakefactory.com). Els plats són enormes però estava tot molt bo. El pastís de formatge que hem triat per a compartir (més que suficient tenint en compte la mida de les porcions) era una novetat: SNICKERS® BAR CHUNKS AND CHEESECAKE. Mmmm... I consti que no sóc gaire de pastissos jo, però aquesta gent en sap.
Després de dinar i fer la passejada de rigor pel "mall", on han "caigut" dos llibres al Barnes & Noble i he comprovat que els meus companys no coneixen en Paul Auster (!), hem trobat una gelateria italiana (suposadament) i (oh, maravella!) tenien una cafetera de veritat. M'he demanat dos "1-shot espresso" seguits (sí, ja sé que podia haver demanat un 2-shots d'entrada, però...) i el meu nivell de cafeïna en sang ha recuperat el mínim establert per a la supervivència.
Per cert, una de les coses bones dels ianquis és que tenen un sistema d'inspecció de bars i restaurants que els dóna una qualificació que han de penjar a un lloc visible. Pel que m'han explicat, si els donen una "C 70" (el mínim per a que no et tanquin el local), el lloc "visible" pot ser dins del lavabo de les dones (!). La Cheesecake Factory tenia una "A 101.1" que és a prop del màxim (A 102).
Si us pregunteu què han fet els altres 2 companys meus, us ho dic: l'un (l'alemany) ha anat a la seva bola, però ens l'hem trobat al "mall". L'altre (l'austriac) hi ha anat a primera hora, s'ha comprat un Mac a l'Apple Store i ha decidit quedar-se tot el dia a l'apartament amb la joguina nova. Sembla que ser d'IBM en aquest país té algun avantatge: ha aconseguit un 10% de descompte. Tot i amb això, els Mac segueixen tenint preus prohibitius. Jo he mirat un emissor FM d'aquests que s'enganxen a l'aipot per a sintonitzar-lo al cotxe i m'han semblat més cars que a la FNAC.
Al "mall" també és on he vist la primera (!!!!) persona fumant. Com que no es pot fumar gairebé enlloc, costa de veure'n. De fet, ja havia perdut la consciència de que els fumadors existeixen. Apunteu-ho també a la llista de coses bones.
Demà pot ser un dia interessant. Anem tots plegats a la North Carolina State Fair (http://www.ncstatefair.org/2008). Un event de l'amèrica autèntica amb carrera de porcs inclosa! Espero poder fer fotos i il·lustrar el bloc com cal. Ja sé que només amb lletra queda tristot, oi?
I per acabar: l'altre cap de setmana, me'n vaig amb el meu "teammate" australià a Nova York. Acabem de comprar els bitllets i fer la reserva d'hotel! Compartint habitació m'estalvio algun euro, perquè l'avió s'ha encarit moltíssim (un 50%) des del primer cop que vaig mirar els preus.
Apa, sigueu bonets.
Hem dinat a la Cheesecake Factory (http://www.cheesecakefactory.com). Els plats són enormes però estava tot molt bo. El pastís de formatge que hem triat per a compartir (més que suficient tenint en compte la mida de les porcions) era una novetat: SNICKERS® BAR CHUNKS AND CHEESECAKE. Mmmm... I consti que no sóc gaire de pastissos jo, però aquesta gent en sap.
Després de dinar i fer la passejada de rigor pel "mall", on han "caigut" dos llibres al Barnes & Noble i he comprovat que els meus companys no coneixen en Paul Auster (!), hem trobat una gelateria italiana (suposadament) i (oh, maravella!) tenien una cafetera de veritat. M'he demanat dos "1-shot espresso" seguits (sí, ja sé que podia haver demanat un 2-shots d'entrada, però...) i el meu nivell de cafeïna en sang ha recuperat el mínim establert per a la supervivència.
Per cert, una de les coses bones dels ianquis és que tenen un sistema d'inspecció de bars i restaurants que els dóna una qualificació que han de penjar a un lloc visible. Pel que m'han explicat, si els donen una "C 70" (el mínim per a que no et tanquin el local), el lloc "visible" pot ser dins del lavabo de les dones (!). La Cheesecake Factory tenia una "A 101.1" que és a prop del màxim (A 102).
Si us pregunteu què han fet els altres 2 companys meus, us ho dic: l'un (l'alemany) ha anat a la seva bola, però ens l'hem trobat al "mall". L'altre (l'austriac) hi ha anat a primera hora, s'ha comprat un Mac a l'Apple Store i ha decidit quedar-se tot el dia a l'apartament amb la joguina nova. Sembla que ser d'IBM en aquest país té algun avantatge: ha aconseguit un 10% de descompte. Tot i amb això, els Mac segueixen tenint preus prohibitius. Jo he mirat un emissor FM d'aquests que s'enganxen a l'aipot per a sintonitzar-lo al cotxe i m'han semblat més cars que a la FNAC.
Al "mall" també és on he vist la primera (!!!!) persona fumant. Com que no es pot fumar gairebé enlloc, costa de veure'n. De fet, ja havia perdut la consciència de que els fumadors existeixen. Apunteu-ho també a la llista de coses bones.
Demà pot ser un dia interessant. Anem tots plegats a la North Carolina State Fair (http://www.ncstatefair.org/2008). Un event de l'amèrica autèntica amb carrera de porcs inclosa! Espero poder fer fotos i il·lustrar el bloc com cal. Ja sé que només amb lletra queda tristot, oi?
I per acabar: l'altre cap de setmana, me'n vaig amb el meu "teammate" australià a Nova York. Acabem de comprar els bitllets i fer la reserva d'hotel! Compartint habitació m'estalvio algun euro, perquè l'avió s'ha encarit moltíssim (un 50%) des del primer cop que vaig mirar els preus.
Apa, sigueu bonets.
dijous, 16 d’octubre del 2008
Partits
He de començar parlant de líders de partits polítics, del tema del día (tothom en parla), del "final debate" de l'amic Obama i el cretí del McCain (ostres! Em sembla que ja m'he posicionat). Me'l vaig empassar pràcticament sencer (des que el vaig enganxar fins que va acabar). La veritat és que podria dir "me lo pido" perquè em sembla que té més seny que els nostres. És una mica com en Zapatero, que intenta parlar per a fer feliç a tothom, però no evita dir el que pensa sobre temes complicats (per exemple, sobre l'avort). L'altre, en canvi, sembla que el botox l'hi hagi arribat al cervell i el tingui immobilitzat. L'opinió dels ianquis que he sentit parlar i dels meus col·legues escriptors és si fa o no fa la mateixa.
L'altra mena de partits dels que us he de parlar és dels de futbol, o, com en diuen aquí, "soccer". Hi ha una tradició de jugar partidets de líders de llibres vermells contra residents. I aquí em veieu, jugant a futbol després de 24 o 25 anys sense fer-ho. Era dolent aleshores i, sense jugar, evidentment, no he millorat pas gaire. Ara, el nivell general no era massa alt o sigui que "no problem". M'hi he divertit i tot. Em feia por trencar-me alguna cosa, però deixant de banda una petita estirada a l'adductor dret (que ja fa dies que es queixa), he sobreviscut a la prova.
Bé, la prova tenia una gràcia afegida: la cerveseta de després al "Time Out". A més de la cervesa "North Carolina pale" ("not bad"), ha caigut una hamburguesa (la primera). Això sí, sense salses ni formatges. Una "all american" com cal ("quite good"), amb les seves patates fregides, una mica d'enciam i tomàquet. L'únic problema és que aquestes calories s'han sumat a las de les "3 pizza slices" (segons el meu líder és el mínim o no et deixen marxar) que m'he fotut per dinar a Rodino's, un "all you can eat" de pizza. El récord conegut d'un resident és de 7 "slices" i el meu company turc ha dit que la setmana que ve el supera. Ja us ho explicaré. Per cert, cada vegada que t'aixeques a buscar un altre tall de pizza, has d'agafar un plat nou (són de plàstic, com tot) perquè està prohibit per una llei de l'estat que vagis al "buffet" amb un plat brut! Una mica més i m'empresonen perquè ja m'havia aixecat amb el plat a la mà. He preguntat si passava el mateix amb el got, però no, el got brut pots anar a omplir-te'l els cops que vulguis (curiós, perquè el got te'l fots a la boca i el vas amorrant al "tap", en canvi el plat... En fi.
Apa, sigueu bonets!
L'altra mena de partits dels que us he de parlar és dels de futbol, o, com en diuen aquí, "soccer". Hi ha una tradició de jugar partidets de líders de llibres vermells contra residents. I aquí em veieu, jugant a futbol després de 24 o 25 anys sense fer-ho. Era dolent aleshores i, sense jugar, evidentment, no he millorat pas gaire. Ara, el nivell general no era massa alt o sigui que "no problem". M'hi he divertit i tot. Em feia por trencar-me alguna cosa, però deixant de banda una petita estirada a l'adductor dret (que ja fa dies que es queixa), he sobreviscut a la prova.
Bé, la prova tenia una gràcia afegida: la cerveseta de després al "Time Out". A més de la cervesa "North Carolina pale" ("not bad"), ha caigut una hamburguesa (la primera). Això sí, sense salses ni formatges. Una "all american" com cal ("quite good"), amb les seves patates fregides, una mica d'enciam i tomàquet. L'únic problema és que aquestes calories s'han sumat a las de les "3 pizza slices" (segons el meu líder és el mínim o no et deixen marxar) que m'he fotut per dinar a Rodino's, un "all you can eat" de pizza. El récord conegut d'un resident és de 7 "slices" i el meu company turc ha dit que la setmana que ve el supera. Ja us ho explicaré. Per cert, cada vegada que t'aixeques a buscar un altre tall de pizza, has d'agafar un plat nou (són de plàstic, com tot) perquè està prohibit per una llei de l'estat que vagis al "buffet" amb un plat brut! Una mica més i m'empresonen perquè ja m'havia aixecat amb el plat a la mà. He preguntat si passava el mateix amb el got, però no, el got brut pots anar a omplir-te'l els cops que vulguis (curiós, perquè el got te'l fots a la boca i el vas amorrant al "tap", en canvi el plat... En fi.
Apa, sigueu bonets!
dimecres, 15 d’octubre del 2008
Bandido's i cafès
Bandido's és el nom del restaurant Mexicà on ens va dur ahir a dinar el nostre estimat lider amb el seu monovolum. És a prop de l'oficina (hauria de dir magatzem, que és el que és) i pots fer-hi via.
Allà vaig trencar parcialment la meva dieta (taco, fajita i no sé què més), tot i que no crec que sigui pitjor que les pizzes que em foto de tant en tant. Em feia vergonya parlar en anglès amb els cambrers perquè tots eren mexicans i em va semblar que tractaven millor als que parlaven español, però no em vaig voler fer notar. Això sí, la carta només era en "US english". La part divertida del lloc és que estan fent una "election bean poll" i tenen dues ampolles amb la foto de l'Obama i d'en McCain per a que els clients posin una mongeta a l'ampolla de qui creguin que guanyarà. Com a peu de foto hi posava "Bandido's election bean poll". A mi em va fer gràcia perquè amb la meva ment perversa vaig interpretar que es tractava de dir qui guanyaria a l'elecció del "bandido". Interpretació possible, oi?
I parlant de dietes, com sabeu, un complement habitual de la meva és la cafeïna i, com també sabeu, aquest no és un país precisament conegut per la qualitat del seu cafè (mesurada segons els nostres estàndars, esclar). De moment, sobrevisc amb el "complimentary coffee" (Starbucks mild) que et pots servir a partir de les 7:00 am al "community center" on hi ha el meu apartament i després un parell de cafès més: un després d'aterrar, a la cafeteria (Dunkin Donuts regular coffee) i un altre després de dinar, al Starbucks que hi ha 3 edificis més enllà (tots interconnectats). Aquest últim és un "one shot espresso" bastant dolent, però he de dir que no és pitjor que el dels baretos "average" de casa nostra i rodalies i l'efecte al meu organisme és l'adient.
Apa, sigueu bonets.
Allà vaig trencar parcialment la meva dieta (taco, fajita i no sé què més), tot i que no crec que sigui pitjor que les pizzes que em foto de tant en tant. Em feia vergonya parlar en anglès amb els cambrers perquè tots eren mexicans i em va semblar que tractaven millor als que parlaven español, però no em vaig voler fer notar. Això sí, la carta només era en "US english". La part divertida del lloc és que estan fent una "election bean poll" i tenen dues ampolles amb la foto de l'Obama i d'en McCain per a que els clients posin una mongeta a l'ampolla de qui creguin que guanyarà. Com a peu de foto hi posava "Bandido's election bean poll". A mi em va fer gràcia perquè amb la meva ment perversa vaig interpretar que es tractava de dir qui guanyaria a l'elecció del "bandido". Interpretació possible, oi?
I parlant de dietes, com sabeu, un complement habitual de la meva és la cafeïna i, com també sabeu, aquest no és un país precisament conegut per la qualitat del seu cafè (mesurada segons els nostres estàndars, esclar). De moment, sobrevisc amb el "complimentary coffee" (Starbucks mild) que et pots servir a partir de les 7:00 am al "community center" on hi ha el meu apartament i després un parell de cafès més: un després d'aterrar, a la cafeteria (Dunkin Donuts regular coffee) i un altre després de dinar, al Starbucks que hi ha 3 edificis més enllà (tots interconnectats). Aquest últim és un "one shot espresso" bastant dolent, però he de dir que no és pitjor que el dels baretos "average" de casa nostra i rodalies i l'efecte al meu organisme és l'adient.
Apa, sigueu bonets.
dimarts, 14 d’octubre del 2008
Sense Títol
No, no és que hagi volgut plagiar el programa homònim, és que avui no estic inspirat per a posar títols. Després d'haver estat pensant i escrivint la "Table of Contents" d'una part del llibre, no tinc esma per a seguir titolant. Pels que no esteu al cas, el que he vingut a fer en aquest país és a escriure un llibre vermell (traducció literal) amb 5 companys d'aventures (el líder i 4 més).
El líder ja porta 5 llibres d'aquests escrits a més els que porta liderats (no sé quants). Crec que és una excepció, però vaja, que no ho sé ben bé del cert. Ens ha dit que normalment té uns 10 candidats per cada llibre, però que per aquest n'havia tingut 35(!). Per una vegada puc fer-me una mica el "xulo".
Com a home amb experiència a tractar amb gent de totarreu, ens ha preguntat que a quina hora ens despertavem. A les 3:00 am? I l'ha encertada. Tots ens despertem si fa o no fa al voltant de les 3 (l'exepció és l'australià, que encara ho té pitjor). Coses de la diferència horaria. Total, que jo em dedico a donar voltes al llit i de tant en tant m'adormo una estona.
Aquesta tarda he passat pel Fitness Center i espero poder dormir com un angelet. No és m'hi hagi cansat massa, més que res perquè és bastant limitat: 4 màquines amb pes, unes "mancuernas", 3 estàtiques, 2 cintes de córrer i un aparell extrany que és diu alguna cosa així com "Total Stretch" i és una mena de gàbia amb barrots per a estirar totes les parts del cos (em refereixo als músculs, que ja penseu malament). A les màquines els falta oli i la gent (4 gats i 1 gata) és com molt seriosa i no diuen ni ase ni bèstia.
Avui m'està quedant el "post" com avorridot, oi? Doncs us explico com va acabar el meu dia ahir. Vaig decidir fer-me unes torrades. No problem. Van quedar una mica massa torrades tot i que comestibles (sense rascar). El cas és que va sortir una mica de fum. No problem. I al cap d'una estona... els detectors de fum van començar a pitar "piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii, piiiiiiiiiiiiiiiiiiii" escandalosament. Vaig estar uns segons (eterns) intentant saber quin dels electrodomèstics pitava (la nevera? no, la rentadora que feia estona que havia provat? no, l'assecadora que acabava d'obrir? tampoc) fins que vaig mirar amunt i vaig veure els detectors. Després vaig estar una estona més (eterna) intentant pensar (i movent-me d'una banda a una altra de l'apartament com un "tontu") què nassos havia de fer. Vaig engegar l'extractor de la cuina i al cap d'una estona es van aturar les alarmes. Encara em fan mal les orelles. Curiosament, el meu company turc va tenir la mateixa experiència. Coses de la dieta mediterrània.
Per acabar, que ja tinc son i volia veure un capitol de Family Guy (en anglès guanya!), i com que no us vull donar una mala impressió dels qui tan gustosament m'han acollit amb el tema dels "paratus" (com diuen les meves estimades "sisters"), us he de dir que també en tinc de moderns: una pantalla plana de 42" nova de trinca i un despertador amb "dock" per l'aipot. Elis, elis!
Apa, sigueu bonets!
El líder ja porta 5 llibres d'aquests escrits a més els que porta liderats (no sé quants). Crec que és una excepció, però vaja, que no ho sé ben bé del cert. Ens ha dit que normalment té uns 10 candidats per cada llibre, però que per aquest n'havia tingut 35(!). Per una vegada puc fer-me una mica el "xulo".
Com a home amb experiència a tractar amb gent de totarreu, ens ha preguntat que a quina hora ens despertavem. A les 3:00 am? I l'ha encertada. Tots ens despertem si fa o no fa al voltant de les 3 (l'exepció és l'australià, que encara ho té pitjor). Coses de la diferència horaria. Total, que jo em dedico a donar voltes al llit i de tant en tant m'adormo una estona.
Aquesta tarda he passat pel Fitness Center i espero poder dormir com un angelet. No és m'hi hagi cansat massa, més que res perquè és bastant limitat: 4 màquines amb pes, unes "mancuernas", 3 estàtiques, 2 cintes de córrer i un aparell extrany que és diu alguna cosa així com "Total Stretch" i és una mena de gàbia amb barrots per a estirar totes les parts del cos (em refereixo als músculs, que ja penseu malament). A les màquines els falta oli i la gent (4 gats i 1 gata) és com molt seriosa i no diuen ni ase ni bèstia.
Avui m'està quedant el "post" com avorridot, oi? Doncs us explico com va acabar el meu dia ahir. Vaig decidir fer-me unes torrades. No problem. Van quedar una mica massa torrades tot i que comestibles (sense rascar). El cas és que va sortir una mica de fum. No problem. I al cap d'una estona... els detectors de fum van començar a pitar "piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii, piiiiiiiiiiiiiiiiiiii" escandalosament. Vaig estar uns segons (eterns) intentant saber quin dels electrodomèstics pitava (la nevera? no, la rentadora que feia estona que havia provat? no, l'assecadora que acabava d'obrir? tampoc) fins que vaig mirar amunt i vaig veure els detectors. Després vaig estar una estona més (eterna) intentant pensar (i movent-me d'una banda a una altra de l'apartament com un "tontu") què nassos havia de fer. Vaig engegar l'extractor de la cuina i al cap d'una estona es van aturar les alarmes. Encara em fan mal les orelles. Curiosament, el meu company turc va tenir la mateixa experiència. Coses de la dieta mediterrània.
Per acabar, que ja tinc son i volia veure un capitol de Family Guy (en anglès guanya!), i com que no us vull donar una mala impressió dels qui tan gustosament m'han acollit amb el tema dels "paratus" (com diuen les meves estimades "sisters"), us he de dir que també en tinc de moderns: una pantalla plana de 42" nova de trinca i un despertador amb "dock" per l'aipot. Elis, elis!
Apa, sigueu bonets!
dilluns, 13 d’octubre del 2008
Un dia sencer als US
Bé, un dia més aquí. I ja en porto un de sencer als US.
No us feu il·lusions, no penso escriure cada dia, però avui teniu propina perque ha estat un dia intens.
Primer, intentar arribar al famós Building 305. La Maria (el meu GPS) no es coneix gaire bé la zona on HAL (necessiteu referències cinematogràfiques?) té el seu "xiringuito" (una zona boscosa impressionant!) i m'ha "deixat" al principi del carrer. Al primer rètol que he vist de HAL he girat a la dreta i m'he fotut en un Fitness Center. He preguntat a l'únic home que he vist (el jardiner) i no m'entenia. Em sembla que tenia menys "skills" d'anglès parlat que jo (per cert, ja he reclamat a la University de Cambridge les peles que em va costar l'examen perquè considero una estafa que m'hagin aprovat). Total que he intuit l'accent i li he preguntat si "hablaba español". Bingo! Era mexicà (quina vista, eh?) i no coneixia el B305, però m'ha indicat l'entrada principal a la zona de HAL que només era 10 metres més enllà. Seguint les indicacions dels rètols hi he arribat sense problemes, tot i que quan he vist l'edifici he pensat que no anava bé. Imagineu-vos una fàbrica amb magatzem, sense finestres, amb algunes oficines a dins... ja? Doncs es tracta d'una vella fàbrica i magatzem de PCs, d'abans que HAL es vengués el negoci a Levello (ostres, aquesta era complicada!). Total, que no veiem el sol fins que anem a dinar a la cafeteria (perfecte: tenen amanides, oli d'oliva, fruita...).
Després he conegut els meus companys a la reunió d'orientació. Prou bé. "Raro, raro", cap. El lider és un anglès emigrat, també tenim un australià originari de Singapur, un austriac, un alemany i un turc.
Abans de dinar ens han assignat cubicle. No és ben bé dilbertià, de fet és per a 4 però ens hi hem entaforat tots 5. "Team building", oi? Ah! I a la paret, un paper amb el nom, la nacionalitat i la bandera al costat. Em sembla que mai havia vist el meu nom al costat de la "rojigualda", a part del DNI, esclar. Per sort han trobat la constitucional. En fi, què hi farem.
Per la tarda, la primera reunió sèria i a currar. No entro en detalls.
I per acabar el dia fora de l'apartament, visita al súper. Uf! Si cada vegada que vaig a un súper nou ja em costa de trobar les coses, aquí, sense saber si realment hi són, encara és pitjor. Però vaja, hi trobat verdura, oli d'oliva (sense poder triar massa) i alguns productes "orgànics" (tots els altres deuen se de plàstic).
Ara he provat la rentadora i l'assecadora i em sembla que van prou bé. Encara me n'emportaré un joc cap a casa. Aprofito i us en poso unes fotos. Incloc, responent a una petició, una foto de la cuina de resistències i una de la famosa trituradora de l'aigüera. Com que em fa por, l'hi he donat un aire Mickey Mouse ;-)
Apa, que vaig a sopar. Sigueu bonets.
No us feu il·lusions, no penso escriure cada dia, però avui teniu propina perque ha estat un dia intens.
Primer, intentar arribar al famós Building 305. La Maria (el meu GPS) no es coneix gaire bé la zona on HAL (necessiteu referències cinematogràfiques?) té el seu "xiringuito" (una zona boscosa impressionant!) i m'ha "deixat" al principi del carrer. Al primer rètol que he vist de HAL he girat a la dreta i m'he fotut en un Fitness Center. He preguntat a l'únic home que he vist (el jardiner) i no m'entenia. Em sembla que tenia menys "skills" d'anglès parlat que jo (per cert, ja he reclamat a la University de Cambridge les peles que em va costar l'examen perquè considero una estafa que m'hagin aprovat). Total que he intuit l'accent i li he preguntat si "hablaba español". Bingo! Era mexicà (quina vista, eh?) i no coneixia el B305, però m'ha indicat l'entrada principal a la zona de HAL que només era 10 metres més enllà. Seguint les indicacions dels rètols hi he arribat sense problemes, tot i que quan he vist l'edifici he pensat que no anava bé. Imagineu-vos una fàbrica amb magatzem, sense finestres, amb algunes oficines a dins... ja? Doncs es tracta d'una vella fàbrica i magatzem de PCs, d'abans que HAL es vengués el negoci a Levello (ostres, aquesta era complicada!). Total, que no veiem el sol fins que anem a dinar a la cafeteria (perfecte: tenen amanides, oli d'oliva, fruita...).
Després he conegut els meus companys a la reunió d'orientació. Prou bé. "Raro, raro", cap. El lider és un anglès emigrat, també tenim un australià originari de Singapur, un austriac, un alemany i un turc.
Abans de dinar ens han assignat cubicle. No és ben bé dilbertià, de fet és per a 4 però ens hi hem entaforat tots 5. "Team building", oi? Ah! I a la paret, un paper amb el nom, la nacionalitat i la bandera al costat. Em sembla que mai havia vist el meu nom al costat de la "rojigualda", a part del DNI, esclar. Per sort han trobat la constitucional. En fi, què hi farem.
Per la tarda, la primera reunió sèria i a currar. No entro en detalls.
I per acabar el dia fora de l'apartament, visita al súper. Uf! Si cada vegada que vaig a un súper nou ja em costa de trobar les coses, aquí, sense saber si realment hi són, encara és pitjor. Però vaja, hi trobat verdura, oli d'oliva (sense poder triar massa) i alguns productes "orgànics" (tots els altres deuen se de plàstic).
Ara he provat la rentadora i l'assecadora i em sembla que van prou bé. Encara me n'emportaré un joc cap a casa. Aprofito i us en poso unes fotos. Incloc, responent a una petició, una foto de la cuina de resistències i una de la famosa trituradora de l'aigüera. Com que em fa por, l'hi he donat un aire Mickey Mouse ;-)
Apa, que vaig a sopar. Sigueu bonets.
diumenge, 12 d’octubre del 2008
Here I am, America
Doncs, sí, ja sóc aquí. I no sé què estic fent creant i "postejant" un blog a aquestes hores intempestives. És clar que en aquest estat (NC) són les 8:00 pm, però per al meu turmentat cos, són les 2 de la matinada. Coses dels viatges transoceànics, oi?
Si us pregunteu com ha anat la meva arribada us he de dir que no he tingut cap problema en cap de les fases del meu itinerari:
El que no tinc clar és si dutxar-me a la mega banyera o directament a la rentadora. El proper que em digui que estem molt influenciats pels americans, és que no ha vingut mai i no ha vist els electrodomèstics gegants i passats de moda (cuina amb resistències!!!! On s'és vist!!!).
Apa, sigueu bonets!
Si us pregunteu com ha anat la meva arribada us he de dir que no he tingut cap problema en cap de les fases del meu itinerari:
- LG a aeroport del Prat: OK
- Check-in a l'aeroport: llarg i pesat, però OK. Ostres, no he volgut agafar-li el diari a la Yolanda i me n'he apenedit una bona estona perquè no he tingut temps de comprar-lo. He aconseguit aguantar les llàgrimes del comiat, però... ara...
- El Prat a JFK (NY): bé, però quan han repartit les mantes els n'han faltat 4. Endevineu que és el primer que se n'ha quedat sense? No, no hi ha premi, que és massa senzill d'endevinar.
- Controls aduaners i de frontera al JFK: també OK. He tingut sort i el temut tacte prostàtic l'han deixat per a una visita futura a l'uròleg. Per cert, el paio del control no era negre, però wasp o llatí tampoc: "lef indas finga, rait indas finga..."
- JFK a RDU (Raleigh-Durham): OK.
- Lloguer de cotxe: OK, però m'han col·locat un Sonata de p.m. que no em paguen i l'he hagut de canviar (amb molta pena, Enric) per un Mazda 3 una mica atrotinat. He estat apunt de tornar enrera i tornar a demanar el Sonata, però ja m'ha fet vergonya tornar a dialogar amb aquella afroamericana (seré políticament correcte que no costa gens) tant simpàtica que segur que m'hagués enviat a fregir espàrrecs. La seva companya ja reia quan m'ha vist aparèixer el segon cop, no em vull imaginar el tercer.
- RDU a The Hamptons (l'apartament): OK. He après dues coses: que el proper cotxe me'l compro automàtic (ja sé que ens toca d'aquí a 13 anys com a mínim, oi Yolo?) i que els GPS de cotxe encara els costa més canviar de zona que als de mà. He tingut uns minuts (15 crec) de pànic, però els he superat i la Maria (l'única veu catalana del GPS) m'ha portat cap aquí sense equivocar-se.
El que no tinc clar és si dutxar-me a la mega banyera o directament a la rentadora. El proper que em digui que estem molt influenciats pels americans, és que no ha vingut mai i no ha vist els electrodomèstics gegants i passats de moda (cuina amb resistències!!!! On s'és vist!!!).
Apa, sigueu bonets!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
