American dream

Ahir a la nit, com que ja era bastant tard i amb les presses per escriure sobre el futur (fins al gener no ho serà) president dels Estats Units, no us vaig poder explicar l'experiència de ser convidat a sopar a una casa americana.

No puc ocultar-vos que l'únic americà de soca-rel d'aquella casa era el gat i la resta, amb l'excepció del líder, que és 100% britànic, són barreja d'americans i anglesos en diferents proporcions. Això no vol dir que l'origen sigui determinant: la parella del líder està completament integrada; la filla, també, i fins i tot ha adoptat l'accent americà com a propi; el fill conserva l'accent britànic perquè diu que li funciona amb les nenes; i el líder... el líder és 100% britànic.

De tota manera, crec que, en conjunt, representen perfectament l'american dream i viuen segons l'american way of life. Així, són de forma absoluta i convençuda suburbans que viuen a una casa típica dins d'una urbanització típica a les afores d'una ciutat típica. En aquest cas, la ciutat és Cary, una de les tres ciutats més importants de l'anomenat The Triangle (el triangle no el formen aquestes ciutats sinó les tres universitats de la zona).

No cal que us digui que la casa, tot i no ser exageradament gran, té de tot. Per posar-vos un parell d'exemples, hi ha un petit gimnàs a l'habitació del costat de l'entrada i la "family room" té un sofà en forma de "L" on hi vem cabre 7 persones i un gat mentre miràvem la tele de 50". I es veu que no en tenen prou perquè se n'estant fent una de nova molt a prop amb 4 plantes, 6 habitacions, 5 banys, garatge, "media room", "family room"... No ens van ensenyar la casa (ooooh!) però sí els plànols de la nova.

Un detall curiós de quan vem arribar a la casa és que el líder anava descalç, només amb mitjons. Anant amb un alemany i un austríac ningú va dubtar en treure's les sabates ràpidament (de fet, un dia que vaig ajudar al meu col·lega alemany a pujar les bosses del súper al seu apartament, vaig veure que tenia les sabates a l'entrada, igual que jo). No sé si aquest bon costum el tenen per l'origen anglès o si els americans també el practiquen. En qualsevol cas, em sembla magnífic i començo a pensar que els rars són (sou?) els altres. Mmmm... ara no sé si els turcs (o els turcs d'origen armeni per a ser més precís) també ho fan. Demà ho intentaré esbrinar.

I pel que fa al sopar... Bé, vem sopar. Com va dir el líder (rient), "she has prepared a 7 course dinner". L'enllaç us en donarà pistes, però totes equivocades. Els 7 plats eren: cacahuets, ametlles, mini pastissets salats, pizza de salami, pizza de formatge, pizza de verdures i un pastís de formatge. L'ingredient principal era el cartró de les caixes de les pizzes congelades. Ah, i tot maridava "perfectament" amb qualsevol de les cerveses del paquet variat que el líder havia comprat i posat en gel, però que seguien no sent fredes. Per sort, el pastís era de la CheeseCake Factory. Tot això no ho dic per a críticar, és una mera exposició dels fets. Que ens convidessin a casa seva la nit de les eleccions em sembla tot un detall que agraeixo profundament.

Apa, sigueu bonets.