La castanyada

El títol d'avui no és per la nostàlgia. No sóc dels que celebren la castanyada perquè les castanyes a mi no em fan massa gràcia i els moniatos m'agraden fregits. O sigui que el títol només és per portar la contrària. Oi que esperaveu que fos Halloween? Doncs, no.

Ahir, amb l'excusa que a casa no t'hi pots estar si no vols haver d'obrir la porta cada dos per tres a les hordes de criatures disfressades que van demanant caramels amb la cantarella del "trick or treat", vem anar a sopar a la Carolina Ale House. Bé, alguns hi vem anar a sopar, d'altres, com la parella i futura dona del cap del projecte, a més a més, hi van anar a beure. Els de cultura germànica també van fer contenta a la Jess, la nostra cambrera, que per cert, no sé de què anava disfressada, però el meu company turc va dir que si no fos perquè ja tenia xicota... Curiosament, tots els cambrers anaven disfressats, com toca a Halloween, però disfresses de fer por (de provar de fer-ne) n'hi havia poques. És més com una mena de carnestoltes fora de temporada que una altra cosa. Tot i així n'hi havia d'ambígües, perquè la que anava de Messalina no és que fes por, és que era un tros de dona bastant més alta que jo i amb un escot impossible que realment intimidava.

Tornant a la parella del nostre líder espiritual, he de dir que és mig anglesa i mig americana, i em sembla que no ha recollit precisament el bo i millor de cada banda. De cada dues paraules, tres feien referència directa a l'acte sexual (no, no m'he equivocat amb el dos de tres, és que posava "fucks" fins i tot en les pauses per respirar) i també era grollera en el contingut del què deia. Un dels fills d'aquesta dona (només és d'ella) tan "polite" també va venir. Tenia uns 10 o 11 anys i suposo que estimava a sa mare, però tenia sortides d'allò més divertides.

Un dels paios que va venir amb nosaltres, un americà de San Diego, California, però que viu a Austin, Texas, explicava que el volien traslladar a Raleigh (coses de treballar a I've Been Moved) tot i que ell no volia deixar Austin. La senyora, l'intentava convèncer de que Raleigh i North Carolina, en general, era millor que Texas. Ell va respondre que "Austin is an island of cultural enlightenment in a land of deprivation" (ostres! Ho vaig entendre!) i el nen, que era just al seu costat va saltar dient "Don't talk that way to my mother. She's not smart and you're confusing her". Encara ric ara. Després va tenir una altra sortida quan la seva mare va dir que ell en sabia molt de política i ell va dir que no és que en sabés molt, és que en sabia més que ella. Com deia mon pare: tingueu fills, pares porcs!

Aquest home de l'illa cultural era realment excepcional. Amb això vull dir que era l'excepció que confirma la norma, o el tòpic, perquè tenia un coneixement de la geografia europea i de l'orient mitjà impressionant: sabia el nom de les ciutats més importants d'Espanya, que a Bilbao hi ha un Guggenheim, ubicava sense problemes a Turquía i al Líban... En fi, que ell mateix era una "island of cultural enlightenment".

Evidentment, no puc canviar de tema sense explicar què vaig menjar a la Carolina Ale House. Encara em sorprèn que es pugui menjar bé a gairebé a totarreu on anem. Ahir em vaig inclinar pel porc i vaig demanar "Apple cider pork loin": dos trossos ben gruixuts de llom fets a la graella i acompanyats amb una mena de crema de poma i verduretes. Bo, ben bo.

I vaja, ja que estic parlant de menjar, no em podia deixar de dir que aquest assolellat matí de dissabte me n'he anat al Farmers' Market de Durham, un mercat petitó a l'aire lliure (cobert, això sí) que posen cada dissabte amb unes 15 o 20 paradetes de verdura i d'altres productes naturals (naturals, naturals, s'entén) ambient de bon rotllo, amb famílies en bicicleta, algun hippie maduret... He de confessar que em voltava pel cap anar-hi des de la primera setmana, amb la idea de comprar algun formatge que no fos de súper i l'he encertada. Una senyora encantadora, que m'ha fet provar un parell de formatges així que m'hi he acostat, m'ha venut un formatge de llet de vaca (no en tenien d'altre) que gairebé m'ha fet oblidar els que em compro a prop de casa.


També volia comprar fruita, però només tenien raïm (que sense processar no m'agrada) i de verdura, tot i que tenia una pinta excel·lent, encara me'n queda i no n'he comprat.

Deprés de fer una visita cultural curta i depriment a un Wal Mart, me n'he anat cap a casa i, aprofitant la temperatura gairebé estiuenca que feia, he decidit dinar a la terrassa.


Ja veieu que em cuido: amanida gairebé grega (amb feta!), una mica de formatge de vaca de granja local, una poma i el bosquet que hi ha darrera de casa de decorat.

Un dia com, aquest no el podia deixar passar. No us penseu que tenim clima d'estiu tot el dia. No, algunes nits glaça.

Apa, sigueu bonets.