Avui, afortunadament (o no, que potser podria estar fent alguna cosa més divertida al "downtown" de Raleigh), tinc temps (massa cansat per a fer una altra cosa) i material per a omplir el New York Times de diumenge vinent.
I precisament d'això toca parlar: de diumenge vinent. Ai, no! Volia dir de New York! Hi he passat el cap de setmana i segur que voleu saber què hi he fet i què n'opino. Si no ho voleu saber i no sou massoquistes, busqueu-vos un altre blog i no us queixeu.
Abans d'entrar en matèria, permeteu-me que us expliqui que per poc no visito la ciutat en condició de "handicapped". I tot per culpa de la meva participació al tradicional "soccer match" de "leaders vs. residents" de dijous passat. Feia tant de fred (ben al contrari que la setmana anterior, que estàvem al voltant dels 30ºC i amb força humitat) que em vaig contracturar un dels quàdriceps de la cama esquerra. Justament el que serveix per aixecar la cama quan estàs assegut, de manera que me l'havia d'anar aixecant amb la mà (la cama, s'entén). Caminant semblava el Dr. House sense bastó i sense la seva veu d'home (em refereixo a la veu d'en Hugh Laurie, no a la del doblatge espanyol). Per sort, dissabte estava força millor i la caminada per Manhattan em va descontracturar gairebé del tot. Per cert, des d'aquí vull fer pública la meva retirada definitiva com a jugador de "soccer". La veritat és que sé que no hi havia d'haver jugat ni la primera vegada, però ho vaig provar i semblava que el meu sistema muscular no patia massa. Al segon cop, tot i que havia decidit no tornar-hi, m'hi va convèncer el fet que els meus companys d'equip m'hi animessin. Us semblarà una bajanada, però és el primer cop a la meva vida que algú que m'ha vist jugar a futbol m'insisteix per a jugar amb ell! No podia dir que no. Ep! Això no vol dir que jugui bé! De fet, un anglès que va jugar amb mi el primer dia, quan es va acomiadar perquè tornava cap a casa, em va dir, amb tota la ironia del món, que li havia agradat molt veure com jugaven els espanyols. Curiosament, era un anglès de Durham (Anglaterra) treballant uns dies a Durham (North Carolina, USA), que és d'on més a prop estic ara tot i que diguem que és Raleigh.
Dit això, ja podem tornant al tema central d'aquest "post": New York.
Doncs sí, es tractava de passar-hi un cap de setmana, sortint dissabte al matí i tornant diumenge al vespre. "Dissabte al matí" es va materialitzar en un vol a les 7:35, de manera que em vaig haver d'aixecar abans de les 5 per a sortir a quarts de 6 (sí, per d'hora que m'aixequi necessito esmorzar i dutxar-me, no ho puc evitar) quan pràcticament encara no havien posat ni les "highways". El meu company australià es va oferir a conduir fins a l'aeroport, però vaig haver de fer de copilot actiu per a vigilar que, com a bon conductor "left-hand side", no anés pel lloc equivocat.
Aquí em toca obrir un altre parèntesi (s'està fent pesadot aquest "post") per a explicar-vos quatre coses del meu company australià. En realitat, no és australia, però viu i treballa a Camberra. És de Singapur i té pinta de xinès. De fet, té accent de xinès barrejat amb accent australià i pràcticament no ens entenem tot i que, en general, els ianquis em solen entendre. Per sort, no parla massa (us asseguro que molt menys que jo). Quan li vaig dir que no calia que quan fóssim a Nova York féssim totes les coses junts, em va dir que era "easy" i "open". Si no fos que sé que està casat (amb un dona) i té dues criatures, no hagués compartit habitació amb ell. Per si de cas, em vaig assegurar de buscar-ne una amb dos llits. Al final, aquesta actitud tan flexible no volia dir altra cosa que ja li anava bé que el portessin amunt i avall. I així va ser: un dia i mig arrossegant-lo per Nova York com si fos un nen (amb "tinc gana" i "estic cansat" inclosos, però sense anar de la maneta). Crec que si no li arribo a ensenyar el mapa en algun moment, ni tan sols sabria quina pinta té Manhattan. Malgrat tot, vaig fer gairebé tot el que m'havia plantejat. Tanco parèntesi.
El vol, sense novetats. L'hotel, prou cèntric (a 5 minuts de Times Square a pas de singaporès) i prou net. Total, que a les 10 del matí ja estavem caminant pel "midtown". La primera impressió? No vull caure en el tòpic, però me l'imaginava més gran. La veritat és que, des del carrer, no tenia la sensació de que els gratacels fossin tan alts.
No m'imaginava que en una sola foto podria copsar els elements essencials del nostre imaginari novaiorquès:
Per cert, el tema de les eleccions és per a totarreu.
Després de la primera passejadeta, vaig (vem) anar gairebé directament al Top of the rock, al terrat del Rockefeller Center. Vista fantàstica i una magnífica oportunitat per la meva nova afició a l'autoretrat.
Vaig sortir del Rockefeller Center per l'escala mecànica més estreta que he vist mai. Segur que de tant en tant algun local s'hi queda bloquejat.
El següent destí va ser el MOMA, on vaig entrar sense pagar. No és que em colés, és que amb a una "xapa" d'IBM poden entrar-hi fins a 3 persones i només fent la cua al mostrador d'informació, que era infinitament més curta que la de les entrades per a la gent "normal" (coses del "corporate membership"). El MOMA també me l'imaginava més gran. La part de disseny i arquitectura, que és la que més m'interessava, no és massa gran, però té força peces de Jean Prouvé incloent-hi un dels trossos de paret de metall amb finestra inclosa que va dissenyar com a unitat de construcció per a les seves cases prefabricades. Interessants també els quadres de Mondrian que et permeten veure la seva evolució del naturalisme a les quadrícules amb colors primaris.
Aquí teniu una de les façanes del MOMA.
Després del MOMA i de dinar en un pseudo-italià regular, vaig iniciar la gran caminada cap al Manhattan Bridge, tot i passant pel Noho (sí, Noho, el Soho és un altre), Little Italy i China Town (em deixo algun barri?) sota la magnífica pluja de Nova York. Portava paraigües, però no el vaig obrir. Mai n'havia vist tants de trencats llençats pel mig del carrer (em sembla que són bastant bruts i incívics els locals).Al Noho vaig fer una parada tècnica, perquè la pluja era excessiva, a un cafetó amb encant portat per gent molt "cool" on vaig poder prendre un "double expresso" més que acceptable. Hi havia poques taules (la meitat ocupades per Macs portàtil de la clientela "cool") però vaig acabar seient mentre la pluja es reduïa a un nivell acceptable.
Quan em vaig endinssar a China Town em vaig convertir en l'únic humà amb trets no orientals de tota la zona. A Canal Street hi ha de tot (molts turistes comprant productes "fake"), però a la resta, tots orientals. En un carreró al peu del pont hi havia una mena de mercat clandestí. Quan vaig veure que venien carn que treien d'una caixa de cartró (imagineu-ne la procedència, l'estat, les garanties sanitàries i el destí. Com per anar a un restaurant xinès) vaig girar cua ràpidament.
Després de la caminada, aquesta és la foto que vaig poder fer al pont. Hi veieu també un rètol groc que per a mi és indesxifrable. La meva hipòtesi preferida és "agafa la teva dona pel braç o te l'atropellarà un taxi".
Amb l'emocionant visita al pont i als seus voltant, la corresponent tornada i un sopar regular a un "deli" (se suposa que de "delicatessen", però vaja... sense comentaris) vaig tornar cap a l'hotel. Em va quedar pendent anar a un concert de Jazz al Smalls Club que havia planificat, però la veritat és que estava reventat.
Diumenge, després d'anar xarrupant un Dunkin Donuts regular coffee pel carrer i d'esmorzar un pretzel dels que vènen a les cantonades, vaig anar a fer un tomb per B&H, la botiga de fotografia i més que porten un grapat de jueus ortodoxos, tots amb la corresponent quipà. Em va sobtar que n'hi hagués tants de grassos. Creia que la dieta kosher era més saludable. A la botiga ho tenen tot, tot, tot, però vaig vèncer la temptació i no vaig comprar-m'hi res. Visita de turista.
Després tocava Central Park. Igual que la resta, me l'imaginava més gran. Està bé si vius allà, però em quedo amb la Ciutadella. Per si us semblo provincià, també prefereixo el Retiro. I és que no n'hi ha per tant, que Manhattan és una mena d'eixample irregular (no saben fer quadrats), ple de botigues de xinesos com al carrer Trafalgar, de botigues cutres d'electrònica com a Via Laietana, de gratacels d'oficines com al carrer Tarragona, i tot guarnit amb la pudor del Mc Donald's del Portal de l'Àngel. I la cinquena avinguda? Ni punt de comparació amb el Passeig de Gràcia. Ah! Que us torno a semblar provincià? Doncs ni punt de comparació amb la Bahnhofstrasse de Zurich.
Per acabar la visita, vaig passar per l'American Museum of Natural History (5 entrades de franc per la "corporate membership"). Fantàstica l'exposició dels dinosauris. Pensar que això és real impressiona:
La resta del museu... seré considerat i no faré comparacions. És molt gran, però és com molt decadent, amb els seus diorames amb quatre animalons dissecats amb pinta d'estar arnats. Què voleu que us digui.I amb això s'acabà la visita. Després, taxi cap a l'aeroport de La Guardia, alarma al control de seguretat (em vaig oblidar una ampolla d'aigua dins de la motxilla i el paio de l'escàner va dir "bottle of water" amb to de "bomba de plutoni". Sense represàlies, però) i llarga espera pel vol, que anava "delayed" dues hores llargues. Arribada a l'apartament sense problemes, nit curta i molta son.
Apa, sigueu bonets.
