Apa, sigueu bonets

Aquest és l'últim cop que escric. Demà a aquesta hora (a menys que American Airlines porti retard) estaré al vol RDU-JFK. Despres faré el vol JFK-BCN i, si tot va bé, seré al Prat a les 9:10 de diumenge.

La feina ja està feta i en tinc la prova:


Perdoneu la baixa (nul·la) qualitat de la foto.

Avui crec que ha estat el dia que treballat menys. La meva feina estava pràcticament acabada, només havia de rellegir un parell dels meus capítols per a fer-hi els últims retocs abans de passar-los al líder, que n'ha de fer una revisió prèvia a la publicació de l'esborrany del llibre. Fins i tot he tingut temps d'ajudar als altres ("quien acaba primero, ayuda al compañero").

Al migdia, per petició popular, hem tornat al Ted's Montana Grill i m'he regalat un Kansas Strip Steak de "bison". Que no us enganyi la foto: són 11oz de bistec!



Ara, si em permeteu que ho digui, m'he quedat amb gana. De fet, prefereixo els "chuletones" de bou de mig quilo de cal Gordo de Salvatierra a Àlava. I ara mateix, una mitjana de poltre de la Parra també m'entraria, que tampoc cal anar tan lluny.

Ara m'estic preparant les bosses mentre espero l'hora per anar a l'últim sopar de grup. Hem tingut tots tan bon "rollo" que encara plorarem.

I amb això acabo. Sento no poder aportar més dades sobre els americans i la seva estimada pàtria.

De fet, és un bon moment per acabar un blog. La revista Wired d'aquest més diu que ja ha passat el moment dels blogs, que són cosa del passat. O sigui que...

Apa, sigueu bonets.

Strip club

No, no us espanteu. L'estada americana no m'ha canviat tant com per anar a un strip club. Reconeixo que quan dos dels meus companys van dir que hi volien anar vaig pensar que tenia un cert interès sociològic i antropològic, però només d'imaginar-me'n la sordidesa ja en vaig tenir prou.

Evidentment, no m'equivocava i l'endemà en lloc d'estar contents estaven més aviat deprimits.

La part divertida (per a mi, esclar) és quan el meu company turc ens explicava, sense l'altre al davant, com una de les noies es va acostar cap al meu company singaporès i aquest va fer un bot i va dir tot espantat "no! no!". Quan el protagonista ens ho va explicar , va dir "the lady came to me...". Ja ho veieu, tot educació.

La veritat és que l'interès per anar al strip club no el portaven de casa. La nit de Halloween, quan erem amb el líder i la seva parella, ens van explicar que havien anat al strip club amb un altre grup de residents (inclosa la parella, que quan va saber que els meus companys també hi havien anat, es va queixar de que no li haguessin dit!). En aquella ocasió, un resident indi va contractar un lap dance ($20 a més dels $15 de l'entrada) i va pagar l'extra ($10) per a que li fessin en un reservat. Sembla ser que va desaparèixer durant mitja hora i va tornar amb un somriure d'orella a orella. Tot i que li van preguntar, no va voler explicar què havia passat en el reservat. Es veu que el tema els segueix tenint intrigats, perquè aquesta història ens l'han explicada tres cops. Ah! Pel que van explicar els meus companys, ells es van limitar a veure l'espectacle (per dir-ho d'alguna manera) i a prendre una cervesa. Pacte de cavallers? Qui ho sap!?

Per canviar de tema i per no oblidar la vessant més cultural del meu viatge, us explicaré que diumenge passat, per a fer una mica de turisme, vaig anar amb el meu col·lega alemany a la Duke University. Bàsicament voliem veure els edificis antics del campus. He dit antics? Bé, és el que jo anomeno "american old" (que no "old american"). La gran atracció arquitectònica era l'església gòtica. He dit gòtica!? Gòtic americà!? I tant, de l'any 1925!!! Fake gothic total. Si és que això és el Lepe americà! Que en aquella època a Nova York feien edificis modernistes! En fi...

Ara no penseu que tot és així. També hi ha cultura de la bona. A la Duke University hi ha un museu (Nasher Museum of Art) que està fent una exposició amb pintures del Greco, de Velázquez i d'altres contemporanis seus. Sembla ser que una professora d'allà, buscant material per a la seva tesi doctoral a l'antic hospital de Toledo, va trobar uns "legajos" (com ella mateixa deixa al documental) amb 13 inventaris de la col·lecció de pintura que tenia el Duc de Lerma. La col·lecció era la més important de l'època i el descobriment va canviar una mica la imatge que es tenia del duc (com a mínim en aquesta banda de l'Atlàntic i suposant que hi hagi gent que tingui una imatge del duc). La bona dona ha dedicat 20 anys a intentar fer l'exposició i ara és la dona més feliç del món.

Per cert, si encara no heu perdut l'interès per les eleccions americanes, feu una ullada al blog de la meva amiga Vanessa. És a Chicago fent un màster a la Law School on l'Obama donava classes. O sigui que va viure-ho de més a prop que jo i dóna la seva pròpia visió dels fets.

Apa. sigueu bonets.

American dream

Ahir a la nit, com que ja era bastant tard i amb les presses per escriure sobre el futur (fins al gener no ho serà) president dels Estats Units, no us vaig poder explicar l'experiència de ser convidat a sopar a una casa americana.

No puc ocultar-vos que l'únic americà de soca-rel d'aquella casa era el gat i la resta, amb l'excepció del líder, que és 100% britànic, són barreja d'americans i anglesos en diferents proporcions. Això no vol dir que l'origen sigui determinant: la parella del líder està completament integrada; la filla, també, i fins i tot ha adoptat l'accent americà com a propi; el fill conserva l'accent britànic perquè diu que li funciona amb les nenes; i el líder... el líder és 100% britànic.

De tota manera, crec que, en conjunt, representen perfectament l'american dream i viuen segons l'american way of life. Així, són de forma absoluta i convençuda suburbans que viuen a una casa típica dins d'una urbanització típica a les afores d'una ciutat típica. En aquest cas, la ciutat és Cary, una de les tres ciutats més importants de l'anomenat The Triangle (el triangle no el formen aquestes ciutats sinó les tres universitats de la zona).

No cal que us digui que la casa, tot i no ser exageradament gran, té de tot. Per posar-vos un parell d'exemples, hi ha un petit gimnàs a l'habitació del costat de l'entrada i la "family room" té un sofà en forma de "L" on hi vem cabre 7 persones i un gat mentre miràvem la tele de 50". I es veu que no en tenen prou perquè se n'estant fent una de nova molt a prop amb 4 plantes, 6 habitacions, 5 banys, garatge, "media room", "family room"... No ens van ensenyar la casa (ooooh!) però sí els plànols de la nova.

Un detall curiós de quan vem arribar a la casa és que el líder anava descalç, només amb mitjons. Anant amb un alemany i un austríac ningú va dubtar en treure's les sabates ràpidament (de fet, un dia que vaig ajudar al meu col·lega alemany a pujar les bosses del súper al seu apartament, vaig veure que tenia les sabates a l'entrada, igual que jo). No sé si aquest bon costum el tenen per l'origen anglès o si els americans també el practiquen. En qualsevol cas, em sembla magnífic i començo a pensar que els rars són (sou?) els altres. Mmmm... ara no sé si els turcs (o els turcs d'origen armeni per a ser més precís) també ho fan. Demà ho intentaré esbrinar.

I pel que fa al sopar... Bé, vem sopar. Com va dir el líder (rient), "she has prepared a 7 course dinner". L'enllaç us en donarà pistes, però totes equivocades. Els 7 plats eren: cacahuets, ametlles, mini pastissets salats, pizza de salami, pizza de formatge, pizza de verdures i un pastís de formatge. L'ingredient principal era el cartró de les caixes de les pizzes congelades. Ah, i tot maridava "perfectament" amb qualsevol de les cerveses del paquet variat que el líder havia comprat i posat en gel, però que seguien no sent fredes. Per sort, el pastís era de la CheeseCake Factory. Tot això no ho dic per a críticar, és una mera exposició dels fets. Que ens convidessin a casa seva la nit de les eleccions em sembla tot un detall que agraeixo profundament.

Apa, sigueu bonets.

Obama

Acabo d'arribar després de sopar a casa d'en Martin i la Donna i tot just surt l'Obama a parlar. No puc negar que sento certa emoció pel fet que hagi guanyat i haver-ho viscut en directe.

Encara estic sorprès de com ha parlat en McCain encara no fa mitja hora. Tot i que m'ha recordat a en Pujol quan inclinava el cap i feia el gest de fer callar a la gent amb les dues mans, m'ha semblat molt elegant reconeixent la derrota i assumint-la com a pròpia en exclusivitat. Això sí, jo crec que ha perdut perquè entre ell i la seva dona s'han polit la meitat dels diners que han recollit per la campanya en bótox. I la Palin? Si sembla una "quica" de 25! Que jovenívola!

Ara haurem d'esperar a veure si l'Obama porta millor els temes de política internacional i ajuda a que el món sigui millor en lloc de fer tot el contrari com el seu predecessor. Creuem els dits. De moment està amb la cantarella del "yes, we can", que ja comença a sonar a religió, i, com no podia ser d'altra manera, acaba amb el "God bless you" i "God bless America". Encara no li han traspassat els poders i ja va donant ordres a tot déu!

Per cert, la Donna s'ha comportat com una ídem i ha estat una amfitriona perfecta ("american way" esclar). Crec que només ha deixat anar un parell de "fucks" i ha estat mentre jugava a la Wii. Hem conegut a la filla (bé, l'hem vista passar a agafar un tros de pizza, a llençar el plat i marxant de casa) i el gat (estil Garfield), que ràpidament m'ha identificat com a amant dels animals i ens hem fet íntims.

Apa, sigueu bonets.

La castanyada

El títol d'avui no és per la nostàlgia. No sóc dels que celebren la castanyada perquè les castanyes a mi no em fan massa gràcia i els moniatos m'agraden fregits. O sigui que el títol només és per portar la contrària. Oi que esperaveu que fos Halloween? Doncs, no.

Ahir, amb l'excusa que a casa no t'hi pots estar si no vols haver d'obrir la porta cada dos per tres a les hordes de criatures disfressades que van demanant caramels amb la cantarella del "trick or treat", vem anar a sopar a la Carolina Ale House. Bé, alguns hi vem anar a sopar, d'altres, com la parella i futura dona del cap del projecte, a més a més, hi van anar a beure. Els de cultura germànica també van fer contenta a la Jess, la nostra cambrera, que per cert, no sé de què anava disfressada, però el meu company turc va dir que si no fos perquè ja tenia xicota... Curiosament, tots els cambrers anaven disfressats, com toca a Halloween, però disfresses de fer por (de provar de fer-ne) n'hi havia poques. És més com una mena de carnestoltes fora de temporada que una altra cosa. Tot i així n'hi havia d'ambígües, perquè la que anava de Messalina no és que fes por, és que era un tros de dona bastant més alta que jo i amb un escot impossible que realment intimidava.

Tornant a la parella del nostre líder espiritual, he de dir que és mig anglesa i mig americana, i em sembla que no ha recollit precisament el bo i millor de cada banda. De cada dues paraules, tres feien referència directa a l'acte sexual (no, no m'he equivocat amb el dos de tres, és que posava "fucks" fins i tot en les pauses per respirar) i també era grollera en el contingut del què deia. Un dels fills d'aquesta dona (només és d'ella) tan "polite" també va venir. Tenia uns 10 o 11 anys i suposo que estimava a sa mare, però tenia sortides d'allò més divertides.

Un dels paios que va venir amb nosaltres, un americà de San Diego, California, però que viu a Austin, Texas, explicava que el volien traslladar a Raleigh (coses de treballar a I've Been Moved) tot i que ell no volia deixar Austin. La senyora, l'intentava convèncer de que Raleigh i North Carolina, en general, era millor que Texas. Ell va respondre que "Austin is an island of cultural enlightenment in a land of deprivation" (ostres! Ho vaig entendre!) i el nen, que era just al seu costat va saltar dient "Don't talk that way to my mother. She's not smart and you're confusing her". Encara ric ara. Després va tenir una altra sortida quan la seva mare va dir que ell en sabia molt de política i ell va dir que no és que en sabés molt, és que en sabia més que ella. Com deia mon pare: tingueu fills, pares porcs!

Aquest home de l'illa cultural era realment excepcional. Amb això vull dir que era l'excepció que confirma la norma, o el tòpic, perquè tenia un coneixement de la geografia europea i de l'orient mitjà impressionant: sabia el nom de les ciutats més importants d'Espanya, que a Bilbao hi ha un Guggenheim, ubicava sense problemes a Turquía i al Líban... En fi, que ell mateix era una "island of cultural enlightenment".

Evidentment, no puc canviar de tema sense explicar què vaig menjar a la Carolina Ale House. Encara em sorprèn que es pugui menjar bé a gairebé a totarreu on anem. Ahir em vaig inclinar pel porc i vaig demanar "Apple cider pork loin": dos trossos ben gruixuts de llom fets a la graella i acompanyats amb una mena de crema de poma i verduretes. Bo, ben bo.

I vaja, ja que estic parlant de menjar, no em podia deixar de dir que aquest assolellat matí de dissabte me n'he anat al Farmers' Market de Durham, un mercat petitó a l'aire lliure (cobert, això sí) que posen cada dissabte amb unes 15 o 20 paradetes de verdura i d'altres productes naturals (naturals, naturals, s'entén) ambient de bon rotllo, amb famílies en bicicleta, algun hippie maduret... He de confessar que em voltava pel cap anar-hi des de la primera setmana, amb la idea de comprar algun formatge que no fos de súper i l'he encertada. Una senyora encantadora, que m'ha fet provar un parell de formatges així que m'hi he acostat, m'ha venut un formatge de llet de vaca (no en tenien d'altre) que gairebé m'ha fet oblidar els que em compro a prop de casa.


També volia comprar fruita, però només tenien raïm (que sense processar no m'agrada) i de verdura, tot i que tenia una pinta excel·lent, encara me'n queda i no n'he comprat.

Deprés de fer una visita cultural curta i depriment a un Wal Mart, me n'he anat cap a casa i, aprofitant la temperatura gairebé estiuenca que feia, he decidit dinar a la terrassa.


Ja veieu que em cuido: amanida gairebé grega (amb feta!), una mica de formatge de vaca de granja local, una poma i el bosquet que hi ha darrera de casa de decorat.

Un dia com, aquest no el podia deixar passar. No us penseu que tenim clima d'estiu tot el dia. No, algunes nits glaça.

Apa, sigueu bonets.